Aquest juliol, l’Estol Beat Pere Tarrés (dels dies 17 al 24) i les Patrulles Falcó, Ós i Senglar (dels dies 17 al 31), pertanyents a la Federació d’Escoltisme Europeu i amb seu a la nostra parròquia del Remei, han pogut realitzar un campament d’estiu que ha tingut lloc a Casserres, al Berguedà.
El campament, al bell mig d’un bosc de pins, estava dividit en diverses seccions: d’una banda es trobaven els scouts (de 12 a 17 anys) i d’altra banda es trobaven els llobatons (de 8 a 12 anys). Al seu torn, els scouts es distribuïen en patrulles i els llobatons en estols.
Com a seminarista de la parròquia, he pogut ajudar com a assistent als caps de l’Estol Beat Pere Tarrés: l’Akela, el Kaa, el Bagheera, etc. Com pot intuir-se, els llobatons se serveixen d’una pedagogia basada en la novel·la El Llibre de la Selva, de Rudyard Kipling, a l’hora de realitzar totes i cadascuna de les seves activitats.
Començàvem la jornada llevant-nos a toc de trompeta i amb cants, i tot seguit fèiem una mica d’exercici i ens rentàvem la cara. A continuació esmorzàvem, i un cop ben alimentats, després de realitzar alguns serveis (ordenar les tendes i voltants, fregar plats, anar a buscar aigua, etc.) formàvem per procedir a la hissada del baussant o bandera scout, cerimònia acompanyada de la pregària del matí, en favor de la unitat del poble cristià.
Després de la realització de diversos jocs, arribava el moment del Consell de la Roca, lloc de reunió de l’estol en què l’Akela, cap de l’estol, encoratjava els llobatons a viure segons la “saviesa de la Selva”, és a dir, a viure una vida de virtuts en servei de Déu i dels Seus fills, tot donant una orientació concreta a cada dia.
Després del dinar arribava un dels moments més desitjats per als acampats: el “PHO”, és a dir, la “Posició Horitzontal Obligatòria” o migdiada, estona de temps lliure que els llobatons empraven, no obstant, per a qualsevol cosa menys per a dormir: jugar (fins i tot amb navalles i destrals, sempre sota la supervisió dels vells llops), caçar llagostins a la bassa i, sobretot, progressar en les diferents proves del llibre “Mowgli”, per tal de poder obtenir distincions (les estrelles i les especialitats) que, lluny de ser un mer títol honorífic, han de ser posades en benefici de tot l’estol i de la pròpia família, alhora que preparen al llobató per arribar a ser un dia un bon scout.
Seguidament fèiem algun altre joc i, amb temps per haver-nos dutxat, arribàvem a la part central de tot el dia: la santa Missa, celebrada, entre d’altres mossens, pel vicari de la nostra parròquia, Mn. Pablo Pich-Aguilera (“Hermano Gris” en terminologia selvàtica), que ha estat acompanyant molt intensament l’Estol Beat Pere Tarrés. La gran activitat pròpia de cada dia no impedia la gran pietat i recolliment que es respirava en el Sacrifici eucarístic.
Cloíem el dia tot sopant i fent a continuació una vetllada teatral dirigida pels vells llops però protagonitzada pels llobatons. En aquest moment apreníem grans lliçons per a la pròpia vida, servint-nos de les peripècies del Mowgli i del testimoni de sants com Francesc d’Assís, patró de l’escoltisme catòlic. Per culminar el jorn, ens aplegàvem a l’oratori de l’estol, on, davant la imatge de la Mare de Déu amb l’infant Jesús, donàvem gràcies a Déu pels seus beneficis, li demanàvem ajut en les nostres necessitats i resàvem les tres Avemaries, desitjant-nos immediatament una bona nit per mitjà d’una cançó.
Per acabar, vull dir que aquests campaments han estat per a mi una gran experiència: han estat una gran ocasió que el Senyor ens ha regalat per aprendre a ser esforçats, treballadors, servicials, forts. Això resulta patent quan es considera que tot ho havíem de construir i preparar nosaltres (dutxes, taules, bancs, tendes, menjar, els banys, etc.). Com diu la promesa dels llobatons, els campaments han estat una ocasió per aprendre a “hacer lo mejor para ser fiel a Dios, a mis padres, a mi patria, a la Ley de la Manada”, per a aprendre a estar sempre a punt per servir i, seguint les màximes de Baloo, per a aprendre a pensar primer en els altres i a estar sempre alegres.
David M. Lucena Peris
